diumenge, 29 de juny del 2008

Un nen gran


Ahir a l'hora del sopar de l'Andreu vaig decidir fer servir un dels sobres de mostra de papilles de cereals que tinc a l'armari. En veure que la barreja sortia tan espesa vaig decidir que li donava amb cullera. Quina emoció! La primera vegada que el meu homenet anava a menjar amb cullera!

La veritat és que tot plegat va ser molt emocionant perquè a mi aquests canvis i aquestes evolucions em fan molta molta gracia. Bé, per una altra banda em fan llàstima perquè demostren que el meu nen es fa gran i algun dia deixarà de ser el bebé de la mama per ser una persona totalment independent però mmmm...això és llei de vida i a més un altre tema.

L'estil del meu fill per menjar amb cullera deixa molt a dessitjar i només quan veus aquestes coses te n'adones de la fragilitat de la raça humana. Molts animalons són força independents quan neixen. De fet hi ha molts que s'espavilen tot sols només sortir dels ous (semblo en Félix Rodríguez de la Fuente). En canvi els nostres nens són tan indefensos! Ens necessiten per alimentar-se, per anar nets, perquè els donem amor...què farien sense els pares només nèixer?

Aquesta manera d'infensió crec que és la que fa que les mares tinguem aquest instint de protecció, d'amor, aquesta infinita paciència perquè si no fos així com hagués suportat ahir amb tanta alegria i amor el fet que em fes pedorretes mentre tenia la boca plena de papilla o que trigués més de mitja hora en menjar-la?

PD: crec que aquest instint és el mateix que no em fa parar boja quan porto quatre dies en els que no deixo de donar la volta al meu fill que sap posar-se boca abaix però no girarse!

2 comentaris:

Lourdes ha dit...

És una experiència única: la primera papilla. I espera a que aprengui a tancar la boca amb força o moure el cap per esquivar la cullera!

Aquest instint de mare és el que ens fa estimar-nos als petits malgrat les nits sense dormir, les estones de plors i tantes i tantes coses per les que hem passat i aquelles que encara hem de passar.

Mirashka ha dit...

ja ja ja que bona la foto!!!! un dia explicaré el sentit evolutiu de tot plegat i és que tot ve de que poguem caminar drets, imagina't (ara m'he fet la pedant...).

Com diu la Lourdes i lo que no queda!!!!