dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadal

Ja tenim aqui de nou el nadal i jo ja torno a rebre'l molt contenta. Per aquestes dates sempre estic molt alegre i em costa comprendre a la gent que no ho està. Suposo que el fet que no em falti ningú important doncs també ajuda a que aquesta felicitat estigui present.

M'agrada decorar la casa, veure els carrers adornats, m'agrada veure torrons a les botigues, la loteria... bé, tot el que es fa i és típic per nadal.

L'any passat aquestes dates ja van ser molt especials perquè era el primer nadal de l'Andreu i per mi això era realment emocionant però he de reconèixer que aquest any encara estic més contenta i emocionada perquè el meu petit és una mica més gran i se n'adona de moltes coses que el fan somriure i a mi disfrutar. Li dóna menjar al tió (bé, demana el menjar per al tió però se l'acaba menjant ell), m'ha ajudat a decorar la casa, em canta (a la seva manera) les cançons que ha aprés a la guarderia...

Aquest any es presenten unes festes divertides i un tió i reis veritablement emocionants!

Bones festes i feliç any!

diumenge, 6 de desembre de 2009

Bon rotllo

Ahir vam anar a la Fira de torrons de Llinars. Vam anar en Jordi, l'Andreu i jo amb la M, el seu marit i els nens, la R i, finalment, va venir la B. Ahir ho vam passar d'allò més bé i quan ja veniem cap a casa en cotxe pensava en la sort que he tingut amb la destinació d'aquest any!

L'escola té algunes coses que no m'agraden (trobar un lloc perfecte és pràcticament impossible) però pel que fa a les companyes estic tan contenta que si em diguéssin que em puc quedar aqui per sempre m'hi quedava. Durant el dia a les mestres ens passen moltes coses que ens fan estar nervioses o decaigudes o enfadades... i la veritat és que és un luxe poder trobar unes companyes que en qualsevol moment del dia et fan treure un somriure o fan que els problemes de l'aula quedin allà aparcats encara que sigui per uns minuts.

La cosa encara és millor quan a més pots quedar amb elles fora d'horari escolar per posar notes i anar fent parades per riure una estona, per sopar i després anar a prendre algo a un pub (lloc on feia segles que no entrava) o quedar per anar a veure una fira i després sopar un entrepà.

És ben cert que la vida sempre et dóna "una de cal y una de arena" i crec que aquest any m'està compensant per lo molt malament que ho vaig arribar a passar amb la destinació de l'any passat.

diumenge, 29 de novembre de 2009

La meva primera festa sorpresa

Ahir vaig tenir la primera festa sorpresa de la meva vida i la veritat és que em vaig emocionar molt. Crec que ha estat un dels millors regals que he tingut a la meva vida i avui encara em dura el somriure.

Moltes gràcies a totes i tots. Sou uns sols i cada dia estic més contenta que ens haguem conegut!

dimarts, 24 de novembre de 2009

Ja en tinc 30...

És el títol d'una obra de l'Àngel Llàcer que en Jordi i jo vam anar a veure ja deu fer ben bé uns quatre anys. Aleshores els 30 anys els veia molt lluny i semblava que mai no arribarien...

Bé, doncs han arribat! Ahir vaig fer 30 anys i la veritat és que lluny de sentir-me gran o deprimida per entrar ja en la trentena em sento força alegre i contenta. A mi de sempre que els aniversaris m'agraden molt. No sé, crec que els anys no passen d'un dia per un altre... podriem dir que ja fa mesos que sóc camí d'aquests 30 així que més vella ho sóc cada any però també cada mes o cada dia o cada hora o cada minut o, fins i tot, cada segon així que per a mi ahir no era molt més vella que el dia anterior o l'altre. De fet ara mateix ja sóc més vella que ahir i tampoc estic amoïnada.

Com deia (de vegades em perdo en divagacions) ahir em vaig sentir força bé. Era la protagonista per un dia, la persona especial del dia i això m'agrada. M'agrada que la gent em feliciti, que em faci dos petons, que em truquin, que em facin detallets... que coi! Fa 30 anys segur que vaig suar la gota gorda per sortir d'aquell raconet dins la meva mare i penso que és força just que cada any se'm reconegui el mérit d'haver pogut sortir amb éxit per aquell lloc tan estret.

Visca els aniversaris, poder comptar-los, visca poder fer-se gran (que no vell) i que carai! Visca que et diguin que no aparentes l'edat gens gens.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Farta...

Estic ja força farta. Farta que les coses no em surtin mai del tot bé. És com si quan puc aconseguir estar bé del tot sempre hi hagi alguna cosa que fa trencar aquest somni de ser feliç plenament.

Si sembla que ho tinc tot sempre hi ha alguna cosa que m'impedeix continuar endavant amb un somriure. Quan no és la meva feina, és la meva destinació, quan no algun familiar que em fa la vida impossible o l'haver de renunciar a la reducció de jornada (cosa que volia per estar amb el meu fill) per poder tenir més diners i ara ja el remate és la feina del J i no poder tenir un fill tot i tenir moltes ganes per la situació d'incertesa econòmica.

Sempre hi ha una cosa o altra que em fa estar alerta, que no em deixa dormir o que m'amoïna. La veritat és que sempre m'he considerat una persona afortunada per moltes coses però últimament no m'hi sento així. Que a la vida no surten les coses sempre rodades? segurament! però m'agradaria no haver-me de preocupar per a res encara que fos per un espai relativament llarg de temps.

Hi ha que neixen amb estrella i hi ha que neixen estrellats.

divendres, 6 de novembre de 2009

Guapo, guapo i més que guapo!

Aquest mes el meu petit (ja no tan petit) farà 21 mesos i ara està en aquesta època tan meravellosa en la que cada dia et sorprén amb una cosa nova.

Aquests dies ha après a renyar-nos i a dir-nos que no molt seriós. Ja xerra molt, li agrada dibuixar i anar a penjar els seus dibuixos a la porta del seu armari, li agrada anar en la seva bici i seure en la seva cadireta per veure la tele, emprenyar la mama obrint les aixetes... ja és tot un trapella!

I jo me'l miro i penso que quina cosa més maca hem fet en Jordi i jo i me'l miro i penso en com me l'arribo a estimar i me'l miro i penso: No vull que es faci gran!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Sembla que tot torna al seu lloc.

Dilluns passat vaig anar al ginecòleg i sembla que després de gairebé 21 mesos tot es posa al seu lloc.

Sembla que el quist interior està desapareixent i, per tant, no caldrà operació. La cicatriu fa mal però sembla ser que també és qüestió de temps. Segons el meu metge és normal que davant els canvis de temps tingui molesties i que, de vegades, em tivi però això es pot anar arreglant amb el temps i amb aplicacions de locions hidratants.

Bé, sembla que començo a recuperar-me i ja em começa a rondar pel cap la idea de tenir un altre.

Seré masoquista...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Quina barra!

Avui m'ha passat una d'aquelles coses que et fan pensar en que en aquest món hi ha gent amb moltes penques!

M'explico... Fa un mes i mig vaig trucar per demanar hora al Dr. Tura (un pediatra homeopata del que molta gent parla bé). Vaig trucar i la noia molt amable em va dir que em donava hora pel dia 21, vaig donar les gràcies i vaig penjar. Van passar pocs minuts quan em torna a trucar i em diu que es referia a 21 d'octubre. Vaig pensar que era una barbaritat una espera d'un mes per un metge que cobra 70 euros la visita però bueno, em vaig conformar.

Avui és 21 així que agafo l'Andreu i xino xano anem a la visita. Arribo i quan dic el nom del nen em diuen que no està apuntat. Miren i remiren i no entenen què ha pogut passar (si elles no ho entenen jo menys). Després de 5 minuts de perplexitat (jo crec que després de dos ja era hora de passar al pla alternatiu) em diuen que preguntaran al metge si em pot atendre.

Vaig a la sala d'espera amb l'Andreu (per sort hi ha joguines) i després de 30 minuts ja cansada d'esperar pregunto si m'atendran o no. La noia entra a la consulta del metge, surt i em diu que el metge no es pot quedar perquè té un compromís però que si vull em dóna hora pel dia següent.

Ja! Hora pel dia següent? Jo al dia següent tinc la reunió de pares a l'escola bressol del meu fill. Li dic molt educadament (massa i tot) a la noia que no m'interessa ja cap tipus de visita amb aquest doctor i em diu que li sap greu. Ni contesto! Que a ella li sap greu? doncs anda que a mi...

Surto treien fum per les orelles i pensant que no vull anar ja a aquest metge, que no es mereix que gasti els meus diners allà. Penso que és molt fort que fiquin la pota d'aquesta manera i no em refereixo a no apuntar-me (mira, potser ens pot passar a tots) sinó al fet de fer-me esperar 30 minuts per dir-me si m'atenen o no per al final dir-me que no. Així va el pais! I jo pregunto... Si jo ara arribo a l'escola mitja hora més tard com fan els metges que passaria amb tots els nens que m'esperen? I si decideixo dir-li a un pare que aquell dia no li dóno classe al seu fill perquè tinc altres compromisos que em dirà?

En fi, hi ha gent per tot!

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Una caseta amb jardí

Últimament hi ha un parell de coses (bé, sempre hi ha més però aquestes són més importants) que em ronden pel cap.

La primera és que m'agradaria molt poder comprar una caseta i ja posats a demanar que fos a Cardedeu. Que jo digui que vull una caseta em fa pensar en que em faig gran. Sempre havia dit que volia viure en un pis. Un àtic, un duplex... una casa no la volia pas. Només pensar en un lloc aïllat i sol on els lladres poguéssin entrar em feia repelús (si, per aquestes coses sóc molt poruga). Preferia un àtic o un dúplex així com de disseny. Ara visc en un dúplex i no estic pas descontenta. Sempre penso que és un pis preciós i la veritat és que estem força tranquils aqui però cada vegada em sento més tancada i cal dir també que em canso de pujar i baixar escales.

Fa un parell de caps de setmana vam anar a la caseta d'en J i la S i la veritat és que l'Andreu s'ho va passar bomba corrent i jugant per la mica de terreny que tenen. A més de l'Andreu en Jordi i jo també vam tenir sensació de llibertat i el gos ja ni us explico com s'ho va passar! En veure tot això vaig començar a pensar que seria maco viure en una casa on l'Andreu tingués un bon espai per jugar i on no caldria que cada dia (com ara) anéssim al parc.

Evidentment aquesta caseta no és fàcil d'aconseguir. Sempre hi ha la mateixa pega... els diners! Avui dia és pràcticament impossible comprar alguna cosa i els lloguers de les cases estan pels núvols. Sembla que ara la cosa comença a posar-se una mica millor i, de vegades, quan tafanejo veig que comencen a haver alguns preus no tan desorbitats. De tota manera comprar és una cosa que s'ha de meditar prou bé així que o ens toca la loteria o encara potser trigarem un anyet o dos en comprar (o més, ves a saber).

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Mi nueva mamá

Fa un parell de dies em va passar una cosa molt curiosa (per dir-ho d'alguna manera) pel facebook... Em va enviar un missatge privat una senyora que diu ser la parella del meu pare (amb el que no tinc relació des dels meus onze anys) des de fa 18 anys. La dona en qüestió diu que sempre ha lamentat no haver-me conegut i es mostra molt predisposada a començar una relació amb mi ara.

La veritat és que fa uns anys tot aquest tema m'hagués tocat la fibra. No és que hagués volgut iniciar una relació amb aquesta dona que no conec de res però segurament m'hagués emprenyat o com a mínim alguna cosa se m'hagués remogut per dins però a aquestes alçades i a dia d'avui m'he quedat ben igual.

Crec que la meva resposta ha estat ben contundent i és que no sé de qui parla quan diu que porta 18 anys amb el meu pare. Quin pare? Suposo que es refereix al senyor que un dia em va "fabricar"i al que li agraeixo enormement el meu nas "respingón" (si, m'agrada el meu nas) i alguns trets del meu caràcter (si és cert que s'hereten).

La veritat és que sembla mentida que després de tant temps aquesta dona vulgui buscar-me. Jo em poso en el seu lloc i ostres, m'hauria fet vergonya i tot enviar aquest missatge! Per altra banda cal dir que als meus 30 anys no necessito cap madrastra. Crec que tinc el cupo cobert a la meva família i ja m'està bé tenir la que tinc que és la que porta tots aquests 30 anys amb mi.

PD: que fort és el facebook!

dimarts, 29 de setembre de 2009

Intuició

Avui m'han explicat una cosa d'una persona que no m'ha fet massa gràcia i la veritat és que no m'ha sorprés. Aquesta persona m'ha donat com una mena de mal rotllo des del primer moment en que l'he conegut.

Suposo que no sóc l'única a la que li passa que, de vegades, en veure una persona ja saps que no hi haurà el que se'n diu feeling amb ella. No saps dir que li veus però saps que no és "trigo limpio". Suposo que és com una mena d'intuició o potser hi ha com una mena "d'alerta" subconscient que fa que siguis precavuda amb algunes persones. És probable que la ment reconegui coses imperceptibles per la conciència que fan que ja no t'hi acostis... No sé, són hipotesis, eh?

El cert és que de la mateixa manera que hi ha persones que et donen mal rotllo hi ha d'altres que et transmeten bones vibracions. Per sort, aquestes persones normalment abunden al meu entorn i fan que em senti còmode en el meu dia a dia.

Evidentment les sensacions són això, sensacions... I mai tens la certesa quan la intuició treballa. Hi ha vegades que he cregut cegament en una persona i m'ha decebut i també m'ha passat (menys vegades, tot s'ha de dir) que una persona que m'ha caigut malament d'entrada després m'ha resultat força agradable i, fins i tot, hem arribat a establir una relació però sóc de les que pensa que si d'entrada una persona ja no t'agrada per alguna cosa serà.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Primera setmana...

Ja ha passat la primera setmana amb nens i crec que necessito vacances!

Aquesta primera setmana ha estat força dura i és que tinc un grupet de nens molt maco però força xerrameques als que els he d'estar demanant silenci cada... dos segons? Cosa que fa que ara mateix parli més com Joaquín Sabina que com jo mateixa. A més dijous pel matí va haver un "incident" força greu amb un nen amb alguns problemes d'agressivitat i la veritat és que vaig quedar una mica tocada.

Apart de tot això l'Andreu ha estat força desagradable amb mi. A la guarde no ha plorat un sol dia però en canvi ha optat per ignorar-me i pegar-me (es veu que aquesta setmana és la setmana de "los niños pegan a Esther"). Sembla que ahir això va acabar i ja tornava a estar carinyós amb mi però creieu-me si us dic que pànic li tinc al dilluns!

En Jordi pobre no arriba a casa fins les 20:30h i això també suposa que he de fer mil i una cosa sense la seva ajuda...

Vamos que ha estat una setmana del més estresant!

Tot i així diré que quan vaig en tren per les tardes penso que sóc afortunada per tenir una feina que m'agrada tant. Els nens esgoten però també són molt macos! Veus com des del primer dia ja t'estimen i et regalen dibuixos o et porten una petxina de regal com ha fet la N. Et volen dibuixar, et diuen que duus el cabell maco, s'ofereixen per si et poden ajudar...

Lo de l'Andreu també ha de passar i suposo que si no és aquesta setmana doncs serà la vinent i sinó l'altre. No li queda més remeï que estar de bones amb la seva mare, no?

I pel que fa a la feina del Jordi... això no ho canviarem pas però sí podem aconseguir que almenys dos dies a la setmana arribi una micona abans.

Bé, ha estat una setmana mooooolt dura però penso que a la llarga la cosa es pot anar suavitzant (o això espero).

divendres, 4 de setembre de 2009

Curs 2009-2010

Ja ha començat el curs 2009-2010 pels mestres i aquest curs es presenta força important per a mi. M'han donat una tutoria de segon i a sobre m'han fet coordinadora de cicle inicial. Això últim no està gens malament ja que em permet cobrar una micona més cada mes però és un càrrec que em posa una mica nerviosa ja que no l'he tingut mai. Tampoc no he estat mai tutora perquè l'any passat ho havia de ser però al final van haver canvis... Així que estic doblement nerviosa!

Ahir a la tarda rumiava i pensava que aquest any serà dur. He arribat a una escola nova i em donen dos càrrecs que desconec. A més en Jordi arribarà tard de treballar i hauré de batallar jo cada dia fins les tantes amb l'enano. Vamos que espero perdre uns quants quilets amb l'esforç i els nervis... Per altra banda penso que pot ser un any molt interesant en el que em puc posar a prova a mi mateixa i saber fins on puc arribar. M'agraden els reptes i està clar que aquest any escolar ho és de repte i dels bons.

Tot i veure que tindré molta feina estic contenta perquè per fi treballo força a prop de casa. Tinc mitja hora d'un lloc a l'altre i després de tot el que havia de fer l'any passat això per a mi és glòria. A més d'entrada totes les companyes semblen molt maques i aquests primers dies he estat molt a gust i m'he sentit molt ben acollida.

Estic nerviosa però moooolt contenta!

dissabte, 29 d’agost de 2009

Salem

Ara fa una setmana vam anar a passar uns dies a una casa rural que es diu El buxaus (un lloc molt recomanable). Allà hi ha molts animalons... uns porquets, oques, rucs i gallines. També vam trobar uns gatets molt monos que tenien uns dos mesos d'edat.

Un d'aquests gatets era en Salem. Un gatet negre molt maco i una mica tímid que ara forma part de la família Bufí-Chiquillo. Quan el vaig veure per primera vegada ni em vaig plantejar agafar-lo. La veritat és que des que va morir la Daisy que no tenia gens ganes de tenir un altre gat però l'últim dia el vaig mirar i vaig sentir la necessitat de dur-lo cap a casa amb nosaltres per a que formés part de la nostra petita família "animalera".

Vaig preguntar a en Jordi que li semblava i pobre, com no sap dir-me que no a res doncs va acabar caient i dient que sí. Així que ja ens veus camí de casa amb el gatet i pensant que ja cal que creuem els dits per a que ens surti bo i no ens esgarrapi els mobles o ens faci malbé el sofà.

L'adaptació d'en Salem ha estat bona i crec que després d'una setmana ja sap que aquesta és la seva llar. De fet, ara mateix el tinc a la meva falda intentant fer-se un espai entre el portàtil i la meva panxa.

En Salem es diu Salem perquè diuen que els gats negres són de bruixa i com Salem va ser un poble de bruixes doncs Salem s'ha quedat. La majoria de gent em pregunta si el nom surt de la famosa serie "Sabrina, cosas de brujas" i bé, m'és més fàcil dir que sí que no pas explicar el veritable significat per a mi.

En Salem és la nova joguina i espero que sigui com a mínim la meitat de carinyós que la Daisy perquè si és així ja em conformo!

dimarts, 25 d’agost de 2009

Quedades, mentides i .... (ara tocaria cintes de video)

Pel facebook s'ha planejat una quedada "secreta" (ho poso entre cometes perquè s'ha enterat tot quisqui) entre les noies del foro.

Jo em vaig enterar (no diré com) fa uns dies i la veritat és que vaig quedar una mica parada. Sobretot veient d'on hi ha l'origen d'aquesta quedada. He arribat a moltes conclusions però crec entendre per on va la cosa... un dels motius que no se'ns hagi dit res a unes quantes és pel mal rotllo que hi ha amb "X" (l'anomenarem així) i un altre és perquè és evident que la M, la L, L'E i jo tb quedem sense mai dir res.

El primer motiu no em sorpren tot i que la veritat és que jo el mal rotllo l'havia aparcat feia temps. Sí, la vaig treure del facebook però és que o la treia o li enviava un privat per "avisar-la" d'algunes coses i com no tenia ganes de gresca (no m'agrada la gresca encara que de vegades ho sembli quan no puc tenir la boca callada) doncs vaig optar per callar i treure-la del facebook. També m'estranya perquè a la quedada hi va persones amb les que "X" no té res a veure (o això deia ella mateixa) però bueno, aquest punt és el que menys m'importa. Cadascú va amb qui vol i no seré jo qui em fiqui en això.

La segona part sí que em deixa una mica més alucinada. Se'ns castiga perquè quedem nosaltres apart... Jo crec que tampoc és tan dolent que haguem fet amistat, no? A més hi ha altra gent del foro que també queda i no diu res a ningú i aquesta gent sí que està convidada. De fet "X" també quedava amb nosaltres i va a la quedada... No sé, coses rares...

La quedada aquesta m'ha sabut greu només per dues persones que encara no sé si són conscients que és una quedada "secreta" o no però bé, el temps posa les coses al seu lloc i de la mateixa manera que m'he enterat de la quedada m'enteraré d'altres coses i ja veurem si amb aquesta gent puc seguir "confiant" o no. Si no puc fer-ho doncs mala sort... no em ve ja de dues persones més. Sí, estic una mica "pasota".

La resta doncs em dóna igual. Espero que s'ho passin molt bé! Inclús aquelles que deien que no tenien res en comú amb les persones que ara estan quedant.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Ja hem tornat!

Ja hem tornat de les vacances i només puc dir: Em volia quedar tot el mes allà!

Han estat uns dies molt divertits. Els primers dies ho vaig passar una mica malament perquè una de les meves ja famoses gastroenteritis em va fer la guitza però la resta de la setmana ha estat genial.

Potser m'han faltat més excursions (una que és muntanyera de mena) però de la resta de coses no em puc pas queixar. La casa estava força bé (alguna cosa milloraria jo però això ja és normal). L'entorn tampoc estava malament ja que hem pogut anar a comprar, a passejar algun dia, al parc amb els nens... I la piscina estava genial.

El millor de tot però ha estat la companyia. La veritat que estic molt contenta d'haver conegut a les noies i als seus marits perquè són molt bona gent i perquè anar amb ells és com estar en família (o inclús millor! que ja se sap que alguns parents...). Tant en Jordi i jo hem estat molt còmodes i ens hem divertit molt. A més hem pogut estar també juntets uns dies ell i jo que aquest any això està molt complicat.

Simplement...VOLEM REPETIR JA!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Planejant les vacances...

Abans d'escriure el que escriuré he de dir que he estat rumiant si fer-ho o no... coneixeu la llei de Murphy¿? Oi q si¿? doncs no la vull temptar massa però bueno, és que estic contenta i vull dir algunes cosetes.

Aquest dissabte comencen les nostres vacances i estic molt contenta. Aquestes vacances semblen (com va dir... crec que va ser la M) un esplai. Hem fet menús, hem preparat una llista de la compra, pensem en dur jocs, alguns pensen el alcohol... vamos q semblen unes vacances a l'estil cumba. En realitat no seràn així perquè els nostres petits monstres hi seràn allà en tot moment i, per tant, no podem ser totalment "hippies" però crec que ho passarem bé!

Estic convençuda que l'Andreu s'ho passarà bomba amb els seus amiguets. Per descomptat que nosaltres també riurem! estic esperant el moment karaoke d'en J o les sortides iróniques d'en V. Els riures de la M o les cares que de vegades posa la L, el posat pasota de l'E i les xerrades d'en S i per sobretot espero veure que en Jordi està relaxat i cómode com sempre que quedem amb aquesta gent que poc a poc s'ha fet ja no la meva sinó la NOSTRA gent.

Us explico a la tornada! Espero que tot ens vagi realment bé!

dijous, 23 de juliol de 2009

Meme: Cinc manies

Ara ja fa temps que no faig cap meme i avui navegant per internet m'he trobat un que m'ha recordat una mica a l'últim post de l'Amarbe i ves per on que m'ha fet gràcia i el vaig a fer . Evidentment animo a totes les compis que tenen blog a que el facin.

El meme consisteix a explicar cinc manies o "hàbits" (que sona més maco) personals (si poden ser manies molt maniàtiques millor) . I allà vaig!

1. He d'anar sempre ben pentinada. Si no vaig agust amb el cabell ho passo realment malament. No m'agrada veure q el serrell està cap a un cantó si jo l'he deixat recte o que un pél es surt de la cua si jo no l'he tret. No puc, no puc!

2. Sóc extremadament endreçada. He de tenir tot sempre guardat al seu lloc i endreçat. Si veig desordre em poso nerviosa i m'estreso sola.

3. No puc veure un llibre cap per abaix. Els llibres sempre han d'estar boca amunt i que les lletres es puguin llegir des d'on sóc. Si veig un llibre boca abaix em començo a posar nerviosa i finalment l'endreço. Si, a casa dels altres també ho faig.

4. Quan tanco la porta de casa m'asseguro com dues o tres vegades que ho he fet. Sí, aqui puc semblar una obssessiva compulsiva com el paio de "Mejor imposible" però és que ho faig... per què amagar-ho¿? :-P Ara que hi penso... també reviso la bossa de l'Andreu unes quantes vegades... potser estic pitjor del que em penso.

5. M'agrada tenir les portes obertes sempre. Aquesta última mania s'ha vist notablement afectada pel fet que si deixo totes les portes obertes l'Andreu ens deixa sense pis però per mi les treia totes! Ja hi ha prou d'estar tancat dins de quatre parets com per a sobre haver de tancar-se amb portes, no?

Apa, ja m'he confesat i segur que si penso en surten moltes més però només en demanava cinc així que ja està! Ara a veure si us animeu!

L'Andreu de "vacances"

L'Andreu ja està de vacances... són unes vacances que no començaven fins demà a la tarda però que s'han adelantat per culpa d'un virus (sí, sempre estem igual).

Avui doncs és el primer dia que passo amb ell sense que hi hagi guarderia i la veritat és que tinc una barreja de sensacions... El meu angelet bo em diu que tindré tot l'estiu per gaudir del meu nen. A partir de setembre poc el veuré amb la feina així que he d'aprofitar aquests mesos per acaronar-lo, petonejar-lo, jugar amb ell i un llarg etcétera. Per altra banda hi ha la meva part fosca (la famosa part "mala mare" :-P) que em diu que serà un estiu dur! El Jordi no té vacances i això significa que toooot el dia estarà amb mi i hauré de batallar amb el seu geni, les seves rabietes i creieu-me també un llarg etcètera!

Bé, en aquests mesos hi haurà de tot. Moments divertits i moments desesperants però de moment he de dir que, per molt que em queixi, guanya l'angelet i és que res millor que esmorzar mentre l'Andreu balla al ritme de les cançons de l'Epi i el Blas.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Sí, sóc més exigent!

L'altre dia parlava amb en Jordi d'algunes actituds que tenen algunes persones del meu entorn i que no m'agraden gens i ell em va dir que sóc una persona molt exigent i que a mida que van passant els anys encara m'hi torno més.

Aquests dies he estat donant voltes al tema i té tota la raó del món. Crec que amb l'edat m'estic tornant molt més "radical" amb les persones. Fa uns anys tolerava molt més segons quines coses i ara no només no les tolero sinó que em treuen de pullaguera i em fan deixar de tenir contacte amb les persones que les fan però crec que tot té un per què i és que he arribat a una edat en la que penso que no tinc cap necessitat de rodejar-me de gent que no m'agrada o fa coses que no m'agraden.

Fa anys quan anava a escola o a l'institut sí que necessitava gent perquè sempre va bé tenir amb qui anar al bar o de disco encara que vagis acompanyada de gent que no et fa el pes al 100% però aquesta època a mi m'ha passat i ara el que m'interessa és tenir gent al meu voltant que em pugui fer sentir bé, que em doni confiança i amb les que pugui compartir molt més que un café un parell d'hores cada dos o tres mesos.

Tampoc sóc ingenua i sé que hi haurà molta gent d'aquest tipus a la meva vida. Gent amb la que vas un dia a dinar i ja no hi vas més fins ves a saber quan o que, simplement, et truca quan està avorrida. Bé, m'ha costat acceptar aquest tipus de relacions però finalment ho he aconseguit. Són gent amb la que passo una bona estona, ric o estic agust uns moments però que després no considero que siguin amics en el sentit més ampli de la paraula.

Crec que l'edat també m'ha ajudat a aconseguir estratègies que em fan una mica més tolerant. Hi ha coses que no m'agraden i intento pensar que hi ha altres que sí i compensen o simplement opto per obviar algunes fent cas a aquell refrany que diu que "ojos que no ven corazón que no siente". He de dir que aquesta última estratègia encara l'he de perfeccionar perquè em sento una mica com si m'enganyés a mi mateixa i tan tonta no sóc.

És cert que amb el pas del temps em faig més exigent. Els meus amics han de ser persones transparents en les que pugui confiar plenament, amb els que pugui compartir riures i plors, moments llargs i profunds i moments curtets i ben "xorres". Potser sí que això és una exigència però ostres! si no fos exigent encara hi hauria massa gent a la meva llista que no cal tenir.

M'he fet exigent però també sé el que vull i encara que no ho sembli també m'he fet més tolerant. De no ser així la meva llista seria molt més reduida del que ho és a dia d'avui.

Sí, m'he fet exigent però si miro la meva llista d'amistats (però de les de debò, eh?) tinc justament a qui vull tenir anotada en ella. Estic contenta per ser tan exigent!

dijous, 9 de juliol de 2009

Mala setmana

Aquesta setmana és especialment dura. L'andreu porta malalt des de dissabte i els dos anem arrossegant una "tonteria" a sobre que no ens fa gens bé. A més plou i això també fa que els ànims encara caiguin més.

Quan el teu fill es posa malalt per primera vegada ho passes molt malament però penses que ja t'acostumaràs i que al final no li donaràs tanta importància. Bé, això és mentida! Per molts virus que passi el petit segueixo patint i patint cada vegada que el veig malalt. Aquesta setmana l'Andreu ha arribat a estar a 40 de febre i jo m'he fet un tip de patir i plorar igual que altres vegades. Mentre ha estat amb febre no he aconseguit dormir i és que quan es posa així el veig més indefens que mai i m'agradaria tenir una bareta màgica per a que el virus m'ataqués a mi i no a ell.

L'altre dia em van dir que ser mare era una malaltia de nou mesos amb una convalescència per tota la vida i crec que començo a estar segura que això és així.

dimarts, 30 de juny de 2009

El primer informe de l'Andreu

Ahir em van donar el primer informe de l'Andreu i llegint-lo em vaig emocionar molt.

La veritat és que no es pot descriure amb paraules la felicitat que sento cada vegada que el miro i el veig tan sa, espabilat, divertit, carinyós... i llegir que tot això no són observacions meves sinó que també ho veuen terceres persones doncs em va fer sentir encara més orgullosa.

A l'informe feien molta referència a la capacitat de l'Andreu per relacionar-se amb altres persones. Diuen que és un nen comunicatiu, participatiu i molt sociable. Això m'encanta! Sempre he tingut una mica de por perquè és l'únic nen petit de la família i pensava q aquest fet el podia fer una mica difícil de sociabilitzar però, per sort, m'he equivocat. És un nen simpàtic i que es relaciona amb tothom.

Tots els altres aspectes també els té molt bé. Potser no es llença a parlar tant com m'agradaria però paciència... que és molt petit i tot sovint això se m'oblida.

Aquest primer informe ha estat del tot positiu i espero que tots els següents també ho siguin tot i que si en algun d'aquests es fa algun comentari sobre el seu caràcter no em sorprendré pas perquè l'Andreu és un angelet però amb unes "aletes" molt ben posades!

divendres, 26 de juny de 2009

Adeu Michael

Avui m'he llevat amb la mala notícia de la mort de Michael Jackson. Ha mort amb 50 anys... jove, molt jove i ha deixat tristes moltes persones que l'hem admirat durant anys.

Aquests últims anys la seva vida ha estat marcada per coses no massa agradables però no es pot discutir que en Michael Jackson ha estat un geni de la música i un ballarí meravellós. Potser no ha agradat a tothom però sí que ha aconseguit que tothom reconegui els seus mérits.

Em fa molta llàstima la seva mort i espero que allà on sigui descansi en pau però que no deixi mai de cantar i ballar.

dimarts, 23 de juny de 2009

Final de curs agre-dolç

Avui és l'últim dia de curs pels nens i és la primera vegada des de que sóc mestre que em perdo un dia tan important com aquest.

Fa unes setmanes que vaig haver d'agafar la baixa per un esquinç/tendinitis (els metges encara no saben ben bé que és) i encara hi continuo.

La veritat és que aquest any em queda una sensació una mica agre-dolça. Ha estat un curs força estrany... vaig començar com a tutora de segon i he acabat com a mestre de reforç. Ser mestre de reforç ja m'agrada però aquest curs sembla que m'han donat aquest lloc perquè no sabien ben bé on ficar-me. Vaig tornar a l'escola per novembre després de gaudir del meu permís de maternitat i aquesta tornada sembla que no va agradar massa a la directora de l'escola que des del primer moment em va tractar amb males maneres i com si jo fos un objecte difícil de col·locar dins d'una estructura ja muntada. Això encara no ho puc entendre... jo no he fet més que exercir els meus drets i us ben asseguro que durant tot el curs he intentat fer la meva feina el millor que he pogut. Bé, és algo que sempre intento ja que, per sort, tinc una feina que m'agrada.

Durant tot aquest curs he tingut la sensació que res del que feia jo estava ben fet i que això que anés a mitja jornada no era massa ben vist. Qualsevol diria que vaig agafar la mitja jornada per gust! La vaig agafar perquè tinc quatre hores i mitja (es diu ràpid) de tren diaries i no volia acabar destrossada o veient el meu petit dues hores diàries. És igual, tampoc m'he de justificar... la mitja jornada és un dret!

A la senyora aquesta li ha molestat tant tot el que faig que fins i tot a poques setmanes d'acabar el curs i estant de baixa m'ha obsequiat amb quatre "mocs" dels seus. Segons algunes companyes aquesta dona és així amb tothom i no m'he de quedar amb mal gust de boca però coi! és difícil no tenir-lo.

Per altra banda he conegut gent molt maca com la L i la R amb les que espero continuar tenint contacte. La veritat que jo esperava tenir més relació amb les companyes amb les que anava al tren i he acabat tenint relació amb tothom menys amb elles. També m'emporto un bon record de la P i la M. Sobretot de la P que és una dona genial i molt graciosa amb la que he compartit moments divertits i de critiqueo i que m'ha escoltat quan ho he necessitat.

També m'emporto bons records dels nens... penso molt en en J i espero que tot li vaig bé i aconsegueixi tirar endavant. Recordaré sempre les sortides d'en P o les males respostes de l'A que al final fins i tot em va agafar carinyo. Les abraçades d'en P que és un nen grandot o l'interés del M per les meves classes.

És per en J, en P, en M, l'A... que em sento malament per no haver acabat el curs però és també per ells que no tinc un record del tot negatiu del que ha estat passar pel CEIP Charlie Rivel.

Gràcies nois i noies i gràcies companyes!

dimecres, 17 de juny de 2009

És un nen!

Ahir li van dir a la L que el que espera és un nen. La L volia una altra nena però, com a bona mare, està igual de contenta en saber que el que espera és un petit i no una petita. Com vaig dir ahir... en el que esperem totes les mares és que les nostres criatures siguin sanes i en el fons el sexe ens importa ben poc i jo em vaig adonar d'això en el moment en que vaig veure el positiu en el meu predictor ara fa uns dos anys.

El cert és que des de ben petita sempre he dit que volia una nena. No és que tingués res en contra dels nens però això de poder fer cuetes, posar passadors, vestidets... era una idea que em tornava boja. M'imaginava sempre amb una filla i no amb un fill i fins i tot deia que si era un nen el llençava i en feia un altre. Tot això va canviar quan vaig veure el positiu. Des d'aquell moment només desitjava tenir una criatura sana. Ja em donava igual si era nen o nena, només volia que el meu fill o filla no tingués cap problema i naixés bé.

A més des del primer moment vaig tenir la intuició que aquell bebé que duia a la panxa era un Andreu. Recordo com insistia a en Jordi per buscar el nom del nen perquè estava convençuda que era el que utilitzariem i així va ser... vaig tenir el meu Andreu i vaig ser la dona més feliç del món.

Hi ha molta gent que explica que es decepciona quan li diuen que el que porta és d'un sexe diferent al que esperava. Això encara no ho entenc... quan decideixes ser mare saps que tens un cinquanta per cent. No sé, penso que el ser mare és un do i una sort que no tothom té. Per què sentir-se malament amb un regal que la natura ens ha fet?

Els fills siguin nens o siguin nenes s'estimen igualment. Jo em sento la dóna més afortunada del món per tenir l'Andreu a la meva vida i és un nen.

Ja veuràs L que maco que és també ser mare d'un nen! Enhorabona!

dilluns, 15 de juny de 2009

Paco, Paco, Paco

De tant en tant el Jordi aconsegueix que rigui amb algun vídeo penjat al youtube i amb aquest m'ha fet riure.

divendres, 12 de juny de 2009

Riure per no plorar...

Fa uns dies vaig escriure un post sobre una reserva feta a la casa rural El horno de casa arilla. Bé, des d'aquell dia fins a dia d'avui hi ha hagut novetats...

Com jo ja estava farta de l'espera vaig decidir passar a l'acció i la millor arma que tenim a les nostres mans és internet així que vaig decidir anar a un directori de cases rurals (concretament Top rural)i deixar constància del que ens havia passat amb aquesta casa rural. Així doncs vaig escriure el següent:

Hace meses hicimos 1 reserva para 1 semana en esta casa. Se nos pidieron 100 euros de paga y señal q pagamos. A las pocas semanas tuvimos q anular la reserva y la dueña de la casa nos aseguró q nos devolvería el dinero de la paga y señal ya que habíamos cancelado con tiempo. Después de unos 2 meses y no sé cuantas llamadas y mails (no respondidos) aún esperamos así que aconsejo a la gente que vaya a ir que tenga muy claro que va a poder ir. La verdad es que es una lástima que nos pase esto. Nos gustaba mucho la casa por las fotos q habíamos visto e íbamos a ir otro año. Desde luego ahora no nos quedan ganas!

Quina va ser la meva sorpresa quan em trobo amb aquesta resposta:

Buenos días,

Lamento mucho que hayan publicado esta opinión, además en el momento en el que se ha publicado ya tenian la devolución de la reserva hecha.
Creo que se puede hacer mucho daño con calumnias a los alojamientos ya que quedó muy claro en conversación telefónica mantenida esta semana que en unos días les haríamos el reintegro, por si no lo saben las transferencias de distintos bancos tardan unos días en visualizarse.
No tenemos ningún interés es quedarnos con nada que no sea nuestro y es una lástima que no les queden ganas de venir pues la zona y la casa bien merecen una visita.

Què puc dir? em vaig quedar sense paraules! No només no ens demanàven disculpes sinó que a més ens deixàven per mentiders (dient q feiem mal amb calumnies) i per tontos (tots sabem que les transferències triguen dies però no dos mesos!)

Em vaig empipar tant que vaig enviar un missatge per respondre però què va passar¿? que no deixen enviar més d'un missatge per persona així que vaig modificar el comentari inicial i vaig posar:


Respecto a la respuesta del propietario.no estamos calumniando a nadie, no mentimos. Simplemente estamos explicando una situación real. Las transferencias tardan días en aparecer pero no 2 meses. La última llamada fue la semana pasada y antes q esta hubieron otras. Si se nos devuelve el dinero lo diremos (repito, no somos mentirosos) pero a día de hoy (4/6/09) no ha llegado.

Però sabeu aquesta sensació que queda en el cos quan encara creus que tens més coses a dir? doncs a mi em va quedar aquesta sensació així que vaig demanar a en Jordi que fes una nova resposta que va ser la següent:

No hemos calumniado, simplemente hemos explicado algo real que nos ha pasado. A día de hoy (5 de junio de 2009) hemos recibido la transferencia (emitida el 4 de Junio) pero se ha tardado prácticamente dos meses en ser devuelto este dinero cuando en conversaciones telefónicas se aseguraba que se haría esa misma semana. Se han necesitado unas cuantas llamadas telefónicas y unos cuantos mails para que se nos devolviese lo que se nos dijo que se nos devolvería enseguida. Sobre la casa no tenemos nada que decir ya que no la hemos visto. Reiteramos que por foto nos pareció una casa muy bonita pero creemos que es lógico y normal que se nos hayan quitado las ganas de ir. Creemos que, a veces, es mejor un simple "lo siento" después de no hacer las cosas bien que no intentar defenderse con argumentos bastante pobres. En cualquier caso la transferencia está recibida y nosotros SÍ reconocemos las cosas así que GRACIAS por devolvernos nuestro dinero. Más vale tarde que nunca.

Apa, ja havíem deixat les coses clares...

Doncs un migdia d'aquesta setmana rebo la trucada de la propietaria de la casa. La veritat és que per la veu se la veia afectada i jo vaig pensar que li havien afectat els comentaris negatius i que es volia mostrar amistosa per tal que jo esborrés els comentaris.

A dia d'avui segueixo pensant que la seva intenció era fer-me canviar d'idea però no se'n va sortir gens ni mica. Tot el contrari! Em va dir que ella ja s'havia disculpat (mentida), que només havia rebut dues trucades nostres (van ser tres), que no havia rebut cap mail meu (ja és casualitat) i això només va ser el principi perquè quan es va veure perduda i sense saber què dir es va dedicar a llençar perles com: "si llego a saber que pones esos comentarios aún tardo más en pagarte" (que maca), "yo no firmé un contrato donde dijese que os tenía que devolver el dinero pronto" (es veu que la seva paraula no té valor) o "¿y tú cuanto tardaste en hacer la transferencia de la reserva?" (cal dir que la vaig fer el mateix dia). Vamos que la noia es va lluir... evidentment no va faltar un "espero que tengas la consciència tranquil·la" (fixa't que sí que la tinc perquè normalment compleixo tot allò que dic) o "que te vaya muy bien en la vida" (jo també espero que em vagi molt bé i li agraeixo els bons desitjos).

La veritat és que encara em sembla tot molt surrealista perquè si en el seu moment s'hagués disculpat la cosa no s'hagués sortit tant de mare però clar, no es pot esperar massa d'una persona que al segon comentari respón:

No tenemos ninguna reserva a nombre de esta persona ni ha estado nunca en esta casa.

Vaja que el proper dia deixaré el nom d'en Jordi i el meu quan faci una reserva per si després ens hem de queixar que ens ho deixin fer com a parella.

Quina vergonya!



dilluns, 8 de juny de 2009

Millennium I

Aquest Sant Jordi el meu maridete em va portar el llibre "Els homes que no estimaven les dones" i va ser tot un encert.

Feia molt temps que un llibre no m'enganxava tant. Vaig començar a llegir-lo i no podia parar! La història, els personatges... tot plegat consegueix atrapar-te i fa que estiguis desitjant trobar el moment d'agafar el llibre i continuar llegint.

Cal dir que és un llibre força dur. Hi ha "escenes" una mica "indigestes" i dades reals que fan que un calfred et recorri l'esquena però això no fa sinó augmentar aquestes ganes de saber-ne més i més.

És una llàstima que Stieg Larsson (autor de tan fantàstica obra) no hagi vist l'efecte que ha provocat ja que va morir just abans que aquesta fascinant tril·logia (sí, per sort, hi ha tres libres) sortís publicada i provoqués el que ha provocat.

Ara estic llegint Millenium II i tot i que diuen que "segundas partes no fueron buenas" en aquest cas, almenys de moment, no és així.

dijous, 4 de juny de 2009

Una mica de barreja...

Fa dies que em passen coses i penso en escriure però no sé ben bé per on començar així que a mode de "desahogo" escriuré aquestes coses i així, fent una petita barreja, espero poder treure'm una mica de la càrrega que porto dins.

Fa unes setmanes que tinc mal al peu. El punyetero esquinç del peu esquerre ha tornat a la càrrega i la veritat que ho estic portant força malament... no m'agrada fer bondat i no m'agrada no poder a sortir a passejar amb l'Andreu per les tardes o amb el Jordi els caps de setmana. A part d'estar així que no m'agrada a sobre he hagut d'aguantar unes quantes borderies per part de la directora de la meva escola que és una persona força desagradable a l'hora de dir les coses. La veritat que és un tema que em toca perquè una no és de pedra i m'afecta quan la gent em parla malament o es qüestiona la meva intenció en fer segons què. Per altra banda aquesta baixa m'està servint per veure que en aquesta escola hi ha gent que m'aprecia. Que em fa costat i que m'ajuda a suportar les "borderies" de la directora amb una mica més d'estoicitat. Sort que sempre trobes gent bona a tot arreu perquè sinó la vida, de vegades, seria molt més dura del que ja ho és.

A banda del meu peu hi ha hagut altres coses com la desaparició d'una persona a la colla. Encara no sé ben bé què ha passat però aquesta desaparició m'ha emprenyat i molt. Bé, més que la desaparició ha estat la manera... com sempre ha estat molt més fàcil culpar a la gent que no pas donar la cara i dir la veritat. Per què la gent és així? A més tampoc entenc quina necessitat hi ha de dir mentides... clar que què puc esperar d'una persona que deixa verda a molta altra gent a la que després fa bona cara al facebook? la vida no deixa de deixar-me moltes vegades bocabadada amb segons quines actituts. D'aquesta persona podia esperar una retirada però no d'aquesta manera, què hi farem...

Fa setmanes que quedo tot sovint amb les meves noies i cada dia estic més contenta amb elles. Són molt maques i la veritat és que me n'alegro molt que hagin entrat a la meva vida. Espero que la nostra amistat es mantingui perquè "visto lo visto" no és tan fàcil com podria semblar.

També em passa que trobo a faltar a la S i a la N. Amb la N vaig parlar fa poc i ja li vaig dir què sento però tot i així estem allunyades físicament i per horaris i demés i és un problema a l'hora de quedar. De tota manera tinc esperances en l'estiu i espero poder veure-la molt més a partir de juliol. Amb la S és que malhauradament no hi ha remeï. Ella ho intenta però no li surt... va al seu aire i continuem amb la nostra "crisi de parella" que ja no sé si ho és perquè jo cada vegada passo més del tema.

Amb en Jordi hem parlat molt aquests dies perquè cap dels dos passàvem un bon moment... espero que la cosa hagi servit per començar a mirar les coses amb una altra perspectiva i espero que ens dediquem molt més temps.

Mmmm... no sé si em deixo coses però, de moment, em sento més lleugera...

diumenge, 31 de maig de 2009

El horno de casa arilla i com trencar una confiança

Fa unes setmanes vaig escriure amb tota la ilusió sobre les nostres vacances.

Si feu una mica de memòria recordareu que us parlava sobre dues cases rurals. Bé, els nostres plans han canviat i a més hem tingut problemes amb una d'aquestes cases.

La historia va començar quan vam canviar de pis i vam veure que potser hauríem de deixar una de les dues reserves que havíem fet ja que els gastos a la nova casa són força importants. Evidentment haver de renunciar a unes vacances no li fa gràcia a ningú però les coses són com són i vam decidir cancel·lar la reserva que teníem a El horno de casa arilla.

En Jordi va trucar a la noia amb la que havíem parlat per fer la reserva i ella li va dir que no hi havia cap problema i que, de seguida, ens retornava els diners que vam donar de paga i senyal. (Cal dir que quan vam fer la reserva vam preguntar si els diners de paga i senyal es retornàven i se'ns va assegurar que si la cancel·lació es feia amb temps es retornàven els diners).

Des d'aquesta conversa fins al dia d'avui hi han hagut dues o tres converses més telefòniques i dos o tres correus electrònics. A les converses s'ha assegurat que els diners serien retornats i els mails alguns han estat contestats i altres ignorats. El que no ha existit és la devolució d'aquesta paga i senyal.

A dia d'avui he de dir que estic indignada. No entenc com es pot assegurar que es farà una devolució i després no fer-la. No entenc com un negoci que depén del grau de satisfacció dels clients pugui tenir aquesta actitut. No entenc com a sobre que em quedo sense vacances també m'he de quedar sense els meus diners. No entenc perquè m'han d'enganyar d'aquesta manera. No entenc moltes i moltes coses... El que sí entenc és que aquesta casa per a mi ha perdut tot el seu encant i que tinc molt clar que les meves vacances mai no seran a El horno de casa arilla.

divendres, 22 de maig de 2009

Homenatge a la meva Emma



No ho he pogut evitar jajaja!

dimecres, 13 de maig de 2009

Demà és dia 14...

Demà és dia 14 de maig i com cada dia 14 de cada mes el meu petit compleix un mes més de vida.

Demà és dia 14 i el meu petit ja fa quinze mesos.

Demà és dia 14 i farà un any i tres mesos que el vaig veure per primera vegada.

Demà és dia 14 i com cada dia 14 pensaré que el temps passa encara més ràpid des que és a la nostra vida.

Demà és dia 14 i farà ja quinze mesos que vaig conèixer la persona més important de la meva vida.

Felicitats per aquests 15 mesos petitó meu!

dissabte, 2 de maig de 2009

Mala persona

Sempre he pensat que una de les pitjors coses que et pot passar en aquesta vida és trobar-te amb una mala persona.

Durant tots els anys de la teva existència et pots trobar amb persones amb les que no t'hi fas, amb les que pots tenir problemes puntuals, diferències, baralles en un moment donat... i tot això són coses que passen i que t'ajuden a ser millor persona, a canviar coses, a aprendre lliçons... però trobar-te amb una mala persona t'ho fa passar malament (molt malament) i a sobre gairebé mai et dóna cap lliçó bona.

Jo no és que sigui cap santa. Tinc el meu caràcter i segurament hauré fet mal a algunes persones al llarg de la meva vida (segur que si tots ens analitzem trobem persones a qui hem fet mal) però no em considero dolenta. No m'agrada fer mal a la gent, dir mentides per deixar-la malament, per ferir o per fer sentir inferior els altres. Sóc conscient que tinc molt caràcter i que la meva facilitat per dir el que penso no sempre agrada però, generalment, dic les coses amb la finalitat de fer crítiques constructives. Que potser alguna vegada he ferit? segur! però no vaig per la vida amb mala llet ni intentant fer-me la víctima deixant els altres fatal.

Fa uns quants anys que tinc la desgràcia de tenir a prop una mala persona. Al principi no pensava que fos un cas de mala persona, simplement pensava que era alguna cosa personal o coses del caràcter d'aquesta individua però amb el temps em vaig adonant que no és així i és que és un cas claríssim de mala llet.

Aquesta persona s'ha dedicat a fer-me la guitza tot el que ha pogut mentre de cara a la galeria em posava un somriure d'orella a orella i em deia "carinyo". És una persona que li dóna igual si et passa per sobre per tal de sortir-se amb la seva, que li dóna exactament igual deixar-te ben malament per sortir ella airosa o dir mentides a la teva propia cara per a que els altres tinguin dubtes sobre tu.

La veritat que m'ha costat molt (i de tant en tant encara em costa) fer-me a la idea que una persona pugui ser així, que una persona del meu voltant pugui tenir l'ànima (si existeix) tan podrida però ha arribat un punt en que ho accepto i que intento pensar en el refrany castellà que diu que "a todo cerdo le llega su San Martín".

dissabte, 25 d’abril de 2009

De soparet amb el meu amore

Avui anem a sopar fora en Jordi i jo que ja tocava!

El sopar és el regalet que li faig pel seu sant. Bé, també li vaig fer un llibre però no conta massa perquè el llibre ja es fa per tradició.

Aquest any estem de crisi i no em puc permetre fer-li un regal molt més gran però crec que en aquesta ocasió no podria haver triat un obsequi millor. Fa molts i molts mesos (per no dir la paraula any que sona més gros) que no sortim a sopar els dos sols i la veritat és que en tinc ganes. Abans de tenir l'Andreu era una cosa habitual que anéssim de tant en tant a sopar i després al cine o a voltar però ara ha deixat de ser una cosa habitual per passar a ser una cosa especial i que voleu que us digui? potser això és el que em fa que ara valori més una cosa tan senzilla com anar a sopar amb el meu marit.

Encara no hem decidit on sopem però crec que és el menys important! Segur que avui serà una nit especial (tot i que no ho direm massa alt que ja se sap que sempre hi ha Murphy per aquí rondant!).

dijous, 23 d’abril de 2009

El regreso de Esther


No, no és el títol de cap pel·lícula ni de cap "culebron" és simplement l'anunci que ja he tornat! Ja tinc internet de nou i aquí estem... amb pis nou, connexió nova, ànims nous i forces renovades.

Suposo que no cal dir que al piset nou estic encantada ja que m'ha ajudat a apartar-me una mica de persones que no em feien sentir massa bé i a més no em té tan ofegada com l'anterior. Estic molt contenta i espero que aquesta felicitat i aquest optimisme duri i duri i duri al més pur estil "conejito Duracell".

dimecres, 25 de març de 2009

Mudança

D'aquí sis dies ens donen a en Jordi i a mi les claus de la que serà la nostra llar durant els propers anyets (o per sempre, qui sap...).

La veritat que no pensava que parlaria de mudança tan aviat. Sempre havia pensat que marxaríem del pis d'aquí uns anyets però les coses han anat així i estic molt contenta!

Amb en Jordi sempre havíem comentat que ens costaria trobar un pis que ens agradés tant com aquest però hem aconseguit trobar un que ens agrada tant o més! I no em fa gens de morrinya marxar perquè tinc ganes de trobar-me "a casa meva" i perquè lo meu amb el piset va ser un amor a primera vista.

Estem contents perquè tindrem molt més espai que on som ara i a més evitarem algunes situacions familiars que han resultat força incòmodes últimament...

Podria dir que em fa llàstima marxar perquè hem viscut moltes coses en Jordi i jo en aquest pis però seria mentir! Sí que hem viscut moltes coses (això no es pot negar) però tinc tantes esperances que on anirem ara en viurem tantes també que no sento cap tipus de nostàlgia ni llàstima ni remordiment.

Ara em tocarà fer maletes per endur-me tot el que tinc aquí i arribat aquest moment m'agradaria fer fora de la maleta alguns sentiments, algunes experiències i algunes situacions viscudes en aquest pis per no recordar mai més. Vull intentar seguir la màxima de "casa nueva vida nueva" i deixar enrere tot el que no em faci sentir feliç.

Quines ganes tinc de mudar-me!

dijous, 19 de març de 2009

I en el dia del pare...

Felicitats Jordi!!! Quants nens voldrien tenir la sort de tenir un pare com tu. L'Andreu t'adora :-)

I Felicitats iaia!

dissabte, 14 de març de 2009

Por

Dijous vaig anar al ginecòleg i em va donar una notícia no massa bona. Tinc no sé què a la cicatriu de l'episiotomia i se m'ha de tornar a obrir per treure aquest no sé què...

Bé, no és que m'ho hagi de fer per força perquè de fet no és res dolent i ho podria tenir tota la vida però si no m'ho trec hauré de començar a fer-me a la idea de tenir sempre dolor i evidentment crec que sóc massa jove com per viure d'aquesta manera així que m'operaré.

Sé que hi ha una part positiva en tot això i és que ara ja sé perquè em fa mal sempre i sé que hi ha una solució però per ser sincera confesso que estic morta de por.

Només pensar en tornar a patir ni que sigui una mínima part del que vaig patir després de tenir l'Andreu m'entra una sensació a l'estómac molt difícil de definir. Només de pensar-ho ja em venen les llàgrimes als ulls... no puc evitar recordar les hores de dolor i més dolor, el patiment, les llàgrimes... Sé que no serà el mateix però no puc evitar pensar en tot el que va ser.

No sé quan m'ho podran fer però ja pateixo i ja visc pensant en el moment. Sé que puc semblar exagerada o dramàtica però només sé jo el que vaig passar i en aquest difícil tràngol (per desgràcia) ningú no em pot ajudar.

dilluns, 9 de març de 2009

Color rosa color negre

Hi ha dos colors que la gent utilitza per expressar com es sent en moments de la seva vida. Aquests color són el rosa i el negre.

Es diu que ho veus tot de color de rosa quan ets feliç, ho veus tot genial, et va tot bé, tens alegries, energies... Es diu que ho veus tot de color negre quan les coses no et van massa bé, quan tens penes, tristor...

Jo últimament veig les coses de color negre... porto des de novembre amb l'Andreu malalt cada setmana. Quan no és una -itis és una altra! De retruc les enganxo jo perquè sóc experta en enganxar-ho tot. Porto tres setmanes amb un encostipat força important, he passat faringitis, rinitis i gastroenteritis.

L'episiotomia encara em fa mal... si! fa més d'un any q vaig parir i encara continuo feta un cristo! Quan em ve la regla em fa mal, quan fa mal temps em fa mal... no és que em mori de dolor però no és gens agradable viure amb aquesta mena de mala sensació. Us ho puc ben assegurar!

La feina em té esgotada. No ben bé la feina sinó el anar amunt i avall. La gent em diu que quina sort treballar només tres dies. Ja! Li canvio a qualsevol anar els cinc dies però tenint la feina al costat.

La setmana passada en J i jo vam tenir una discusió amb una persona amb la qual les coses no han anat mai massa bé. Segons aquesta persona tot és producte d'un malentés o de la meva imaginació però jo no hi crec pas en això. Si hem arribat a aquest extrem ha estat per una serie de motius que ara no explicaré perquè ni ganes en tinc però que de ben segur no han estat cosa inventada per la meva part. No sé, és com si hi hagués l'intenció de demostrar que jo sóc mala persona i ja està.

Aquesta baralla ha provocat que pensem en un canvi de vida i bé, aquest fet em fa sentir una mica més alegre (si aquesta és la paraula adequada tenint en compte com em trobo aquests dies) però també em fa tenir moltes pors... he de renunciar a coses i bueno, no ho porto massa bé del tot.

Suposo que s'han juntat massa coses i he petat. Jo sempre procuro estar alegre, riure perquè penso que estar trist no ajuda massa a empassar les coses ni a encarar la vida però aquest cop tot m'ha superat. Estic trista i no tinc ganes de riure... per sort, sé que se'm passarà.

dimecres, 4 de març de 2009

Holidays

Sens dubte un dels millors moments de l'any és quan es fa vacances. Sobretot si tens la possibilitat de marxar a algun lloc i fugir una mica de la rutina... Aquest any en J i jo tenim aquesta possibilitat i estem molt contents.

Fa dos o tres anys vam anar a passar una setmana a Cantabria i vam quedar enamorats. En aquell moment vam decidir que cada any aniríem a algun lloc diferent. Tenim ganes d'anar al País Vasc, a Galícia... tenim ganes de veure moltes coses!

Aquest desig de veure coses no ha marxat però els viatges tan llargs han quedat una mica posposats amb l'arribada de l'Andreu. Una de les sortides pendents és a Formentera però hem decidit que potser val més la pena anar-hi quan l'Andreu sigui més grandet i pugui gaudir de les platges, l'aigua, la sorra...

Mmmm... m'estic anant del tema...

La qüestió és que aquest any no marxem massa lluny però he preparat les vacances amb mooolta ilusió i crec que aconseguirem passar-ho realment bé i desconnectar del dia a dia de la resta de l'any.

Pel juliol anirem tots tres a passar tota una setmana a una casa rural a Osca. La casa rural es diu El horno de casa arilla i la veritat que d'entrada la cosa pinta bé (dic d'entrada perquè mai no se sap). Estarem en una habitació amb bany i tindrem possibilitat d'utilitzar la cuina de la casa per a preparar menjars per l'Andreu. Just al costat de la casa tenim la piscina del poble on ens podrem refrescar (si el temps ho permet) i a més l'Andreu tindrà una zona amb columpis on passar-s'ho bé. Molt a prop tenim els Pirineus i el Parc Nacional d'Ordesa així que alguna excursió caurà.

A l'agost anem a una altra casa rural. Anem a la Masia els Arquells, un lloc que també pinta molt i molt rebé. En aquesta ocasió anem acompanyats per la L, el J i la petita L, per la M i les petites M i E i en V i per la N, l'O i en N. Aquesta setmana em fa especial il·lusió perquè crec que ho passarem bé tot i que passar una setmana sencera amb tanta gent també fa una mica de por. M'agradaria molt que també pogués venir l'E i en principi no pot ser però bueno, d'aquí allà falta molt així que ja veurem.

Com veieu tinc ja l'estiu pensat. Ara només falta que els plans surtin bé!

divendres, 27 de febrer de 2009

Facebook

Fa poc que he descobert el facebook. El facebook és una mena de red social que serveix bàsicament per a fer de tafaner.

Al facebook es posen les dades personals i com per art de màgia comença a aparèixer gent que has conegut en diferents moments de la teva vida. Jo he trobat gent que havia anat amb mi a l'institut, a EGB... La veritat és que és una bona eïna de comunicació tot i que, com tot, té els seus peròs...

Com he dit abans he trobat gent d'EGB, de l'institut, gent amb qui he treballat i el cert és que amb alguns retrobaments m'he posat molt contenta perquè m'ha fet gràcia saber de la vida de persones amb les que he compartit moments macos de la meva vida. Hi ha d'altres retrobaments que no entenc... No sé, hi ha gent que durant anys m'ha vist pel carrer i m'ha girat la cara i ara de sobte m'envia peticions d'amistat. Primer saluda, no?

L'altre dia mateix m'afegeix una noia que havia anat amb mi a escola i quan li pregunto: què és de la teva vida? es limita a dir: la meva vida bé. La meva vida bé? això és tot? si no t'interessa explicar-me res ni penses que a mi em pugui interesar per què m'afegeixes?

Al facebook hi ha uns quants personajillos que em fan molta gràcia. Hi ha un, per exemple, que s'ha dedicat a enviar indirectes a un grup de persones fent-se de diferents grups. Tipus: "odio la gente que va de..." A mi això em fa molta risa! Tanta que he tret aquesta persona del meu facebook. No estic per tonteries i menys quan penso que és precissament aquesta persona la que no ha estat massa clara com per anar anar tildant els altres de falsos.

També tinc la típica "amistat" que es dedica a escriure toooot el que li passa durant el dia per tal d'assegurar-se que la resta de persones la llegim. Estic segura que de la mateixa manera aquesta persona tracta d'assaventar-se de tot el que fem els altres però bé, de moment no em molesta així que si així és feliç la deixarem...

Em fa molta gràcia també tot aquest tema de "tal" ha respondido una pregunta sobre ti o te mando un beso o te tiro una bola de nieve... el que més m'ha enganxat però fins ara ha estat el "secuestrador en serie". Això de poder torturar algú donant-li una patada al cul o fent que mengi "guindillas" m'agrada.

El millor del facebook sens dubte és que et permet mantenir contacte amb persones que t'agradaria tenir més a prop o veure més sovint. Poder compartir fotos o estones de comentaris divertits amb els amics i retrobar-te amb gent que tot i haver passat anys continua valent la pena.

dimarts, 24 de febrer de 2009

I diumenge...


Va anar de "xinito" i va celebrar el seu aniversari amb tots els seus amiguets.

Que bé ho vam passar! Tot i que la celebració la vam disfrutar més els papis que l'Andreu...

divendres, 20 de febrer de 2009

El primer carnestoltes de l'Andreu


Avui han fet la rua a la llar d'infants de l'Andreu. Tots els nens anaven disfressats de pintors i estaven moníssims! A ell però la disfressa no li ha entusiasmat i és que això que li pintin la cara i li posin barrets no ho porta massa bé així que ha obert la rua plorant i espantat en veure tanta gent a les portes esperant.

Cal dir que jo sí que ho he gaudit i fins i tot m'he emocionat quan l'han tret tot disfressadet assegut al seu cotxet i mirant amb aquella carona de no saber què fer... en aquell moment m'he hagut d'aguantar alguna llagrimeta. Encara no sé a que venia tanta emoció però m'ha vingut així i he hagut de fer exercicis de contenció!

Quan ha passat una estoneta el meu petit ja s'ha animat i ha fet el bitxo com sempre, ha rigut, ens ha fet riure... Aaaaiii qui m'ho anava a dir que jo tindria algun dia un petit Dalí!

dilluns, 16 de febrer de 2009

¡Porque yo lo valgo!

Fa unes setmanes que passo per una mena de "bajón" d'autoestima. No sé, he tingut uns dies força crítics en que no m'agradava com em quedava la roba ni el cabell ni la meva pròpia cara! Són baixons d'aquests en que tot et sembla malament i per molt que et miris no treus res de positiu.

Altres vegades que he passat per aquesta mena de baixons he optat per tallar-me el cabell o renovar vestuari però aquesta vegada ha estat diferent. El que realment m'ha vingut de gust és cuidar-me i mimar-me una mica a mi mateixa.

Ja sé que sóc pesada amb el tema Andreu però és que és ben cert que des que ha nascut que no trobo temps per a mi. Fins i tot he d'esperar a la nit en Jordi per poder-me dutxar! però no tota la culpa li tirarem a ell pobret perquè haver d'anar a treballar a la quinta punyeta també fa que perdi part del meu temps de "auto-mimo".

Bé, al que anava... que he decidit mimar-me i des de fa una setmana que vaig a fer UVA. Ara ja començo a tenir una mica de coloret (jo morena no crec que em posi mai a la vida) i estic força contenta. Almenys no em veig tantes ulleres ni faig tanta mala cara que fins ara em veia moooolt "paliducha" i més des que m'he posat el cabell més fosc.

També m'he apuntat a fer Bioplate que és una plataforma vibratoria en la que et puges i vas fent posturetes. No sé si serà cert però diuen que tonifica molt els músculs i a més ajuda a drenar líquids i millorar la circulació. Ja us explicaré perquè començo dimecres.

Potser són tonteries però des que tinc em ment fer aquestes dues cosetes que ja estic millor. No em veig esplèndida però sí que estic una mica més animada i contenta amb mi mateixa.

Necessitava cuidar-me!

dissabte, 14 de febrer de 2009

Felicitats Andreu


Moltes felicitats Andreu! Avui fas un any i ja t'estàs fent un nen ben gran.

La mama no pot descriure amb paraules el que sent cada vegada que veu que ets un nen tan maco, tan sa, tan simpàtic, intel·ligent, trempat... sempre dic que si t'hagués demanat a mida no hagués pogut demanar-te tan perfecte i genial.

Des que has arribat a la vida dels papis que tot és més maco i emocionant. També ens fas patir molt quan et poses malalt, quan no dorms, quan estàs inquiet... però això forma part de ser pare i ho entendràs si algun vegada ets pare quan et facis gran.

És molt difícil escriure tot el que signifiques per a nosaltres perquè és tant, tant i tant que totes les paraules queden curtes per poder expressar com se t'arriba a estimar. T'has convertit en el primer per a nosaltres, ets l'eix central, la major alegria de les nostres vides i la coseta més especial.

Ara que fas un any no puc deixar de pensar en el dia en que vas venir a aquest món. Eres tan petit, tan indefens i tan delicat que no volia pas tocar-te massa no sigués que t'arribés a trencar. Recordo perfectament el teu primer plor, la teva mirada perduda quan et van posar al meu pit, el fart de plorar que es va fer el teu pare quan et van posar als seus braços... va ser tot tan maco i emocionant que m'agradaria que quedés a la meva memòria per sempre gravat.

Bé, no vull escriure gaire més perquè començaré a plorar i és ben difícil això d'escriure si no veus les tecles ni la pantalla que tens davant.

Només dir-te que t'estimo com mai he estimat i que moltes moltes felicitats!

dijous, 12 de febrer de 2009

El meu nen es fa gran


Queden tan sols dos dies per a que l'Andreu faci un anyet i el cert és que tinc una barreja de sentiments molt forta.

Per una banda estic molt contenta. He tingut la gran sort de tenir un fill sa i això m'omple d'alegria cada dia. El veig créixer dia a dia sent espavilat, trempat, simpàtic, graciós i cada dia més carinyós. És un nen que desprèn alegria i que contagia la seva felicitat a aquells que l'envoltem. Sempre té un somriure dolç dibuixat al seu rostre i això és un regal que no té preu.

A mida que va creixent va traient també el seu caràcter. Crec que molta part de la seva personalitat me la deu a mi ja que en moltes actituds veig el meu viu reflex. És nerviós i espavilat però també cabut i obstinat. Té caràcter si senyor i ja se li veu força marcat.

A més de tot això és guapíssim. Clar que què he de dir jo? Per a mi és el nen més maco de tot el món!

En aquest any l'Andreu m'ha ensenyat què és l'amor incondicional. Què és estimar sense esperar res a canvi, com es pot estimar algú cada dia més i més fins al punt de veure'l i plorar d'emoció i moltes i moltes coses més.

És per tots aquests motius que una part del meu cor està contenta i feliç però hi ha una altra part que enyora aquell bebè indefens que s'adormia sobre el meu pit, que es refugiava en els meus braços i que em mirava totalment embadalit.

Trobo a faltar el meu bebè... perquè ara l'Andreu ja no és un bebè sinó un nen petit.

Fa ja un any

I a dos dies de conèixer el meu petit gran amor deia això al foro de mamis:

"Es q ayer por la noche no pude entrar, me encontraba muy mal. El dolor de espalda se me empezó a ir hacia la pierna al más puro estilo ciática y no podía sentarme. Estuve como dos horas dando vueltas por casa con Jordi enganchado detrás haciéndome masajes. Que mal lo pasé!!!! Esta noche para coger la postura pues bueno, un número, parecía contorsionista pero al final entre cojines pues lo conseguí y he dormido más o menos bien. A las 5 me he despertado con una pedazo de contracción de narices pero no he vuelto a tener otra así que ya veis, aquí sigo..."

dimecres, 11 de febrer de 2009

Fa un any...

Començava el dia dient això al foro de mamis:

"Q tal¿? Como veis sigo por aquí...eso sí, tengo un dolor en los bajos que no me aguanto. Ando medio espatarrada y de lado a lado...aiiii pupa. Supongo que mi cabezoncin cada vez se encaja más y por eso duele. Ahora falta que a parte de encajarse decida asomarse. Bueno, paciencia que, como me digo siempre, salir tiene que salir."

Faltaven 3 dies per conèixer l'Andreu...

dilluns, 9 de febrer de 2009

Un actor que m'agrada


Fa uns dies que mentre sóc al tren miro les diferents pel·licules de "Piratas del Caribe". La veritat que m'ajuden a que el viatge se'm faci curt i per descomptat molt més amè.

Potser no són grans pel·licules però en elles surt en Johnny Deep i per a mi això ja és un motiu per veure-les.

Fa molts anys que m'agrada en Johnny Deep i ja no perquè sigui guapo o no (que ho és evidentment) sinó perquè té un toc irreverent i inconformista que m'agrada. S'allunya molt de l'estereotip de "niño bonito" de Hollywood i això li dóna un carisme que trobo realment encisador.

M'agrada veure totes les seves pel·lícules perquè sempre m'acaben agradant. És difícil que em decebi algun treball seu i sempre aconsegueix atrapar-me amb els seus personatges.

El capità Jack Sparrow és l'últim dels seus personatges que ha aconseguit robar-me el cor... atrevit, divertit, sarcàstic... tot un pirata (amb el sentit més ampli de la paraula). Un personatge al que acabes agafant carinyo i que, fins i tot, t'agradria que fos real.

dijous, 5 de febrer de 2009

O l'estimes o l'odies...

Potser m'he posat massa seriosa. Que ho disfruteu! O no...

dimecres, 4 de febrer de 2009

54 dies


Són els que em queden per anar a treballar a Cubelles. 54 dies per acabar el curs i aspirar a una nova destinació. 54 dies per agafar el tren i aguantar mil i una incidències diàries a Renfe. 54 dies que espero que passin volant!

divendres, 30 de gener de 2009

Culpabilitat

De vegades tinc la sensació que em falten hores al dia o bé dies a la setmana o setmanes als mesos... Tinc la sensació que no puc satisfer a tothom i això, de vegades, em fa posar trista.

He parlat amb la meva àvia i, com cada setmana, m'ha preguntat si baixarem a veure'ls i per segona o tercera vegada he hagut de dir que no. Arriba el cap de setmana i en J i jo tenim plans. Volem fer coses que entre setmana no podem fer i també hem d'anar a celebrar un aniversari que tenim pendent. Són coses que em venen de gust fer i em pregunto: per què m'he de sentir culpable fent-les?

De vegades envejo la gent que és capaç de fer la seva sense fer-se cap tipus de retret. La gent que viu al seu aire, despreocupada i sense qüestionar-se si el que fa està ben fet. Potser és gent amb un punt d'egoisme però que és feliç fent el que creu que ha de fer. De vegades m'agradaria ser d'una altra manera i deixar de preocupar-me per tothom i viure la meva vida al meu ritme, al meu aire, sense culpes, sense obligacions, sense que em facin retrets...

M'agradaria decidir sense pensar en els altres i sobretot m'agradaria deixar de tenir aquest sentiment de culpa que molts dies no em deixa ni gaudir amb el que estic fent.

dijous, 22 de gener de 2009

L'Andreu ja camina!

L'altre dia ja va començar a fer intents tant a la guarderia com a casa però encara no estava massa "suelto" però avui ha estat genial! Ha passat d'anar a quatre grapes a caminar gairebé tota la tarda.

La veritat és que se'm cau la baba veient com el meu petit ja fa passets amb els braços aixecats per mantenir l'equilibri i el gran somriure que sempre llueix a la seva cara.

M'encanta el meu fill i crec que si l'hagués pogut demanar mai no hagués aconseguit que fos tan perfecte per a mi.

Sóc feliç!

dimecres, 21 de gener de 2009

Buscant curset...

Moltes vegades em queixo perquè amb l'Andreu tinc molta feina però tot i així tinc la sensació que gairebé no faig res. A veure, entenem-nos... faig feina a casa, l'Andreu no em dona ni un segon de treva i també treballo però no sé, em falta fer alguna cosa per a mi. Alguna cosa on no hi hagi ningú més que jo. Si fos una nena de primària diria que necessito una extraescolar.

Fa dies que miro per internet i no trobo res. He mirat ioga o Pilates però donat el meu caràcter potser no és la millor activitat que puc fer... també he vist algun que altre curs de cuina però els horaris no em van bé. Què difícil està la cosa!

Bé, he decidit que quan passegi per Granollers aniré mirant per tot arreu i si veig alguna cosa que em pugui convèncer i sentar bé m'hi apuntaré.

De vegades tinc la sensació que sóc una mica "hiperactiva" perquè mai no em conformo amb res. Suposo que és l'opció bona per no avorrir-se i fer coses diferents però alhora és una mica estresant fer i fer i sempre necessitar més.

diumenge, 18 de gener de 2009

Felicitats Jordi

Avui és l'aniversari d'una de les persones més importants a la meva vida, el meu marit.

En Jordi i jo ens vam conèixer fa poc més de quatre anys en una discoteca (on es suposa que la gent es coneix però no té futur) i després de parlar tan sols 30 minuts escassos amb ell ja vaig saber que era per a mi. Pot semblar una tonteria però jo ho vaig saber i recordo perfectament com li vaig dir a la S "amb aquest em caso" només sortir de la discoteca.

Del Jordi només puc dir coses bones. És intel.ligent, divertit, optimista, pacient, tranquil... He tingut molta sort de trobar-lo en el meu camí perquè amb ell he après moltes coses com què és l'amor i a més m'ha fet el regal més meravellós que ningú m'ha pogut fer que és el meu fill Andreu.

De vegades tenim les nostres discussions perquè no som pas la parella perfecta (tampoc hem pretés ser-ho mai, quin avorriment!) però sempre acabem resolent tot allò que ens fa pensar diferent i és ben bé perquè sabem que l'un sense l'altre no estariem mai pas bé.

El Jordi és molt diferent i alhora molt igual a mi. És el meu marit, el meu amant i el meu amic.

El Jordi és especial i qualsevol que el conegui es pot adonar que una altre persona com ell és molt molt difícil de trobar.

Felicitats Jordi!