dissabte, 3 de gener del 2009

Apego


Últimament m'estic adonant més que mai que "pateixo" apego exagerat amb el meu nen.

L'apego és molt important per al bon desenvolupament dels fills però en el meu cas ja comença a ser un problema per a mi. Me n'adono que no m'agrada estar separada del meu fill (fins aquí normal) però a més em costa horrors gaudir les estones que el tinc lluny físicament. És com si m'agafés un mal a la panxa que no em deixés fer coses gaudint-les com abans.

És curiós perquè la sensació de buit que tinc quan ell no hi és només la tinc en moments d'oci. A la feina el tinc present però no pateixo de la mateixa manera. Tampoc ens equivoquem, no sóc una d'aquestes mares que tenen el nen en braços toot el sant dia o que no poden suportar que els seus fills vagin amb altres persones que no siguin elles. Res més lluny de la realitat.

He arribat a la conclusió que el que em passa és que em sento culpable quan tinc la possibilitat de sortir sense ell i passar-m'ho bé. A la feina no tinc la sensació de buit perquè és una obligació i no estic de "jarana". Em sento malament quan contemplo la possibilitat de passar-ho bé sense ell. Serà que el meu subconscient encara viu en l'època en que les mares no deixaven mai els seus fills per sortir?

Tampoc ajuda el fet que em suposa un problema deixar-lo amb la gent que tinc més a prop però això ja és un altre tema...

La part positiva és que me n'adono i estic disposada a posar remei. No vull ser una d'aquestes mares que no saben passar un minut sense el seu fill, que una vegada són mares deixen de ser tota la resta de coses que eren abans, no vull "ofegar" el meu fill amb les meves coses absurdes així que a partir d'ara intentaré "separar-me" una mica més d'ell i alhora passar-m'ho bé.

5 comentaris:

Mirashka ha dit...

Bueno, el primer pas ja l'has fet, adonar-te'n. Es bo que disfrutis dels teus moments, veuras com quan arribis a casa amb ell estaras mes contenta i tindras fins i tot mes ganes de disfrutar-lo!

Petons supermami!!!!!

Esther ha dit...

Si, si jo me n'adono i la teoria la porto molt bé però la pràctica... ais, mica a mica.

En el fons sóc una toia!

Lourdes ha dit...

Ja veuràs com si pots i poc a poc quant sortis sense ell podràs gaudir.

Petons!

AH ara no et desfasis que ja saps que després vinc jo a donar-te la pallisa!!!!!!!!

Imma Juan ha dit...

Doncs jo crec que has d'escoltar el teu cor i si estàs més tranquila amb el teu fill al costat no has de forçar la separació. Cada cosa al seu temps. Jo no m'he separat del meu fill fins que ell m'ho va demanar.Als 4 anys es va quedar a dormir amb els iaios una vegada, dos...ara amb 5 anys s'ha quedat en casa d'alguns amiguets...i ho fa amb moltíssima tranquilitat perquè no hem forçat la situació, no hem volgut que passe la nit fora de casa perquè s'acostume, hem esperat que ell se senta segur i que ho desitge i així ni traumes ni res...Això sí si tú tens ganes d'eixir sense ell és una altra cosa, el que a mi no em sembla bé és que hages d'eixir sense ell per a demostrar que ets independent o coses així. No has de demostrar res. Tot passa i evoluciona molt de presa. Més del que pugues pensar

Esther ha dit...

Imma gràcies per llegir el meu blog i per donar-me la teva opinió.

Crec que no has entès massa bé els meus pensaments... jo sí que crec en la necessitat de separar-me del meu fill per tal de tenir una mica de temps per a mi pq el necessito passa q tinc una lluita interna i veritables problemes a l'hora de deixar-lo pq les persones a les q li puc deixar diguem q no són del meu "agrado".

La lluita t'asseguro q és només meva pq el meu fill no es traumarà per res del món. Està encantat de marxar amb tothom des de sempre! És un petit relacions públiques!

Salutacions!