dijous, 12 de febrer del 2009

El meu nen es fa gran


Queden tan sols dos dies per a que l'Andreu faci un anyet i el cert és que tinc una barreja de sentiments molt forta.

Per una banda estic molt contenta. He tingut la gran sort de tenir un fill sa i això m'omple d'alegria cada dia. El veig créixer dia a dia sent espavilat, trempat, simpàtic, graciós i cada dia més carinyós. És un nen que desprèn alegria i que contagia la seva felicitat a aquells que l'envoltem. Sempre té un somriure dolç dibuixat al seu rostre i això és un regal que no té preu.

A mida que va creixent va traient també el seu caràcter. Crec que molta part de la seva personalitat me la deu a mi ja que en moltes actituds veig el meu viu reflex. És nerviós i espavilat però també cabut i obstinat. Té caràcter si senyor i ja se li veu força marcat.

A més de tot això és guapíssim. Clar que què he de dir jo? Per a mi és el nen més maco de tot el món!

En aquest any l'Andreu m'ha ensenyat què és l'amor incondicional. Què és estimar sense esperar res a canvi, com es pot estimar algú cada dia més i més fins al punt de veure'l i plorar d'emoció i moltes i moltes coses més.

És per tots aquests motius que una part del meu cor està contenta i feliç però hi ha una altra part que enyora aquell bebè indefens que s'adormia sobre el meu pit, que es refugiava en els meus braços i que em mirava totalment embadalit.

Trobo a faltar el meu bebè... perquè ara l'Andreu ja no és un bebè sinó un nen petit.