Verda com un meló

Dilluns vaig anar al Dr.Ros i després de mirar-me i "trastejar-me" els baixos una estona em va dir que estic encara molt verda. Estar verda significa que no hi ha cap indici que indiqui que pariré en breu.

L'Andreu va néixer gairebé dues setmanes després de la data probable de part i la veritat és que tenia fe en que això no es repetís. Tenia l'esperança que en Biel decidís sortir a saludar-nos abans però segons el metge això no serà així.De tota manera ja tinc una data límit i és que el Dr. Ros diu que ell no espera més enllà de la setmana 41 així que em queden unes tres setmanes com a molt per conèixer el meu segon fill i reconec que estic nerviosa.

Ara que m'ha dit que si no surt abans de la setmana 41 me'l provoca començo a donar-li voltes al tema i tot i que penso que el part provocat m'asseguraria deixar l'Andreu amb molta més tranquil·litat i també m'asseguraria la presència del meu metge (no sabeu el pànic que tinc a posar-me de part un dia qualsevol i que ell no arribi) em fa por. He llegit sobre com es provoca un part i buf! No puc evitar que se'm posi la pell de gallina. Evidentment si busques per internet pots llegir de tot, des de la dona que està encantada amb el seu part provocat fins la que diu que és la pitjor experiència de la seva vida. A mi no em fa massa gràcia que em "trastegin" tant però em refio totalment del que m'aconselli el gine que m'està portant.

Jo no sé com m'aniria un part provocat (el de l'Andreu no va ser provocat i Dèu n'hi do quin patiment) però quasi que preferiria anar un dia al metge i que em digués: "nena estàs dilatada de 8cm i ni t'has adonat". Això sí que seria una bona manera de posar-me de part però vaja, això seria ja tenir molta sort, no?

Sigui com sigui espero tenir una molt bona recuperació que al cap i a la fi és el que més em va "traumatitzar" perquè el part sigui com sigui totes el passem i una vegada tens el nen en braços ja comences a oblidar la mala estona que passes.

Lady gaga

A mi aquesta dona m'agrada que voleu que us digui...

El tiet Manelet

Al llarg d'aquesta nit el tiet Manelet (germà de la meva àvia) ens ha deixat. Tenia 82 anys i la veritat és que ha viscut una vida força plena... Quan era jove va haver d'emigrar a França però va tornar a Catalunya amb un bon nivell econòmic cosa que el va permetre tenir un bon nivell de vida i viatjar molt (cosa que li encantava).

Quan jo era petita el tiet Manelet i la tieta Tere (la seva dona) m'havien dut algunes vacances amb ells. La germana de la tieta tenia una casa a Segur de Calafell i em portaven amb ells. Recordo com el tiet em muntava el columpi, em gronxava o em preparava les escopinyes que tant m'han agradat sempre.

Una vegada vaig créixer ja no vam tenir tant contacte. Ens veiem en ocasions puntuals com bodes, comunions... però sempre ha quedat el record d'aquelles vacances quan era petita i li tenia un carinyo especial. La tieta Tere ens va deixar ja fa uns anys i ara li ha tocat a ell.

Als que ens quedem ens queda el consol que no ha patit. Tot ha estat ràpid i els metges han procurat que ell no s'adonés que marxava. També ens queda el pensar que ja era gran i que la seva vida molts la voldrien. Imagino q també ha viscut moments durs perquè la vida no és fàcil per a ningú però des de fora l'hem vist riure i gaudir i això a hores d'ara reconforta.

A banda de la llàstima que pugui sentir per la pèrdua ho sento molt també per la meva àvia perquè està molt tocada. Fa anys va morir una de les seves germanes i ara mor el seu germà gran. Té la sensació que mica a mica va perdent tot de gent que s'estima i imagino que també fa càlculs amb les edats i li entra la inevitable sensació que el temps també va corrent per a ella.

Jo ara mateix he de dir que també he pensat això... El tiet Manelet tenia 82 anys... El meu avi en té 80 i la meva àvia 77. Són grans i quan vius una cosa així no pots evitar el pensar en que mai saps el temps que et queda per gaudir de les persones que t'estimes. Suposo que ara només toca pensar en que el temps que quedi s'ha d'aprofitar al màxim ja que mai saps quan et tocarà.

Si hi ha alguna cosa després allà on siguis tiet Manelet que descansis en pau i, si pots, continua viatjant!

35 setmanes

A les 35 setmanes la ciàtica m'està matant, els ardors em desperten moltes nits, a l'esquena li costa aguantar sense patir, m'he hagut de treure l'anell de casada, si em tombo cap a la dreta em costa respirar, em canso sense fer gairebé res...

A les 35 setmanes tinc molta por al part però alhora tinc unes ganes boges de parir! Tinc ganes de veure el meu petit, tinc ganes de saber com és, vull saber si realment està bé, si s'assembla al seu germà, tinc ganes ja de tocar-lo, abraçar-lo, sentir-lo plorar, tinc ganes de veure com l'agafa l'Andreu...

A les 35 setmanes sóc un cóctel de sentiments, emocions, pensaments i sensacions!

El Departament

Tothom pensa que treballar pel Departament d'Ensenyament és un "txollo". Sents la majoria de persones que et diuen que de mestre es viu molt bé i que no ens podem pas queixar perquè tenim dos mesos de vacances...

El dia 30 van haver nomenaments i jo que portava d'interina 4 anys em vaig quedar sense plaça per tot el curs així de cop i volta i per què? Perquè ara insisteixen en que cadascú faci la seva especialitat i jo sóc mestre d'educació especial. Em va tocar una escola a Cànoves, un petit poblet que no para massa lluny de casa però per arribar necessito cotxe. Per sort, en Jordi aquesta setmana està de vacances i em podia dur. Arribo allà i em comuniquen que la substitució que ha sortit és d'educació especial però que si em quedo hauré de fer primària (recordeu que he dit que no tinc plaça per tot l'any perquè en teoria jo ara només puc fer especial! Primària seria en cas que no haguéssin places de la meva especialitat).

Bé, continuem...

Immediatament a l'escola em diuen que no puc continuar allà embarassada de 8 mesos i jo hi estic d'acord. Fa setmanes que dormo malament. La ciàtica, els ardors, les nàusees, el mal d'esquena, de peus... apareixen tot sovint per recordar-me que d'aquí unes setmanes tornaré a ser mare. Des de l'escola em suggereixen que agafi ja la baixa perquè així podrà venir una altra persona a cubrir la meva plaça i ells no tindran tant moviment de personal i jo accepto.

Marxo i demano la baixa. Apa, ja ho tinc tot fet! Continuo una mica disgustada perquè al no tenir nomenament per tot el curs no podré compactar i estar més de 4 mesos amb en Biel però ja hem parlat en Jordi i jo i segurament agafaré una excedència. Preferim anar més justos de calers abans q deixar el nen tan petit.

A la tarda però rebo una trucada del Departament. Com he agafat la baixa el mateix dia que m'han donaat d'alta em treuen el nomenament i em quedo al carrer. Vaja, al carrer no perquè ells em mantenen el meu número de llista. És només que no cobraré ni ara ni quan pareixi!

Pregunto una i mil vegades com pot ser això?! No tinc dret a posar-me malalta el primer dia que vaig a l'escola? Doncs no, perquè si demano la baixa és igual a estar renunciant. De la mateixa manera que si m'arribo a posar de part tampoc puc agafar la baixa de maternitat perquè també en fan fora. Començo a pensar que allò no m'està passant a mi. És surrealista tot plegat però evidentment no puc perdre la feina ja, encara no! Pregunto com ho puc arreglar i em diuen que he d'agafar l'alta immediatament i a més demanar un paper al metge que acrediti que estic en condicions per anar a treballar.

Després de plorar no sé quanta estona vaig al metge i quan li demano el paper acreditant que puc anar a treballar s'indigna. Diu unes quantes paraulotes sobre el Departament i em diu que això que m'estan demanant no és legal, que no em pot fer aquest paper i que si tenen algun problema que el truquin.

Marxo i truco al Departament però ja no hi ha ningú... No sopo més que dos petit suise obligada pel petit que duc a la panxa i que pobre porta tota la tarda movent-se sense parar. Marxo al llit i perdo la noció del temps molt més enllà de les 3h de la matinada i ara sóc aquí ja desperta i esperant per trucar a l'escola per donar la gran notícia i per poder trucar al Departament per veure si ara que ja tinc l'alta em tornen el nomenament, em fan anar a un altre lloc...

Estic nerviosa i angoixada i el pitjor és que no em puc permetre posar-me malalta perquè segons ells ara no em puc tornar a agafar la baixa fins que no pareixi.

Vivim bé els mestres, eh?