dijous, 15 de març del 2012

Esgotada!

Quan vaig agafar la reducció pensava que aniria més relaxada, més descansada i que dedicaria més temps als meus fills d'una manera tranquil·la. Que innocent! Des que tinc la reducció vaig més cansada que abans i és que estem de pega.

En Biel ha agafat dues pneumònies en dos mesos i mig i això ha provocat que ha estat un total de sis setmanes sense anar a l'escola bressol. Evidentment si el nen està malalt me'l quedo perquè el que necessita és atenció i mimos de la mama però reconec que ara ja començo a tenir ganes que torni a anar.

Mala mare? Potser sí però és que no puc més!

M'aixeco ben d'hora per dur l'Andreu a l'escola però abans d'arribar ja he perdut la paciència no sé quantes vegades perquè he tingut que barallar-me perquè el Biel no piqui al terra amb tot el que agafa i desperti el bloc sencer, no obri tots els calaixos de la cuina, es deixi vestir, barallar perquè l'Andreu prengui la llet, es vesteixi, es renti la cara... És desesperant!

Deixo l'Andreu a l'escola i la cosa continua perquè el petit és a casa i us asseguro que s'està convertint en un "dimoni"! L'has de vigilar cada segon de cada minut de cada hora perquè s'enfila a tot arreu, ho toca tot, llença coses al wc, a les escombraries, obre calaixos i treu tot el que hi ha dins... Un horror!

A tot això vaig fent feines de casa perquè s'ha de fer el dinar, el sopar, les rentadores...Arriba el migdia i no puc ni dinar tranquil·la. L'única estona que tinc per mi és quan el petit dorm que no és massa estona i em toca aprofitar per fer coses.

Això el dia que no treballo perquè la resta toca anar a fitxar amb les altres feres que al costat del meu petit monstre ja em semblen tots angelets.

Recullo l'Andreu i em toca aguantar-lo plorant perquè no he dut l'entrepà de xocolata (cada dia vol xocolata), perquè no li he dut la moto (no tinc lloc on ficar-la), perquè no vol anar a aquest parc, vol anar a l'altre o perquè no volia anar a casa sinó a fer una volta (està impossible aquestes setmanes).

Arribem a casa i s'han de banyar els dos (intentant que no es matin perquè no deixen de barallar-se), posar-lis els pijames, fer el sopar, donar-lis (a l'Andreu no li dona la real gana de menjar sol), fer que en Biel s'adormi (no és fàcil) i arrossegar l'Andreu al llit que mai veu l'hora d'anar a dormir.

Mentre passa tot això la nevera ha d'estar plena, has de pensar en les motxilles, la roba que necessita per aquella excursió, la reunió amb la de la guarde, de trucar a la pediatra per fer el seguiment i un llarg etcètera de coses que m'ocupen del calendari.

Jo que voleu que us digui, em canso més fent de mare que no pas de mestra i potser sona malament però tinc unes ganes de poder aprofitar un dia de reducció per no fer res... Necessito un dia sense nens!

5 comentaris:

onavis ha dit...

Doncs amb el que expliques entenc perfectament aquest esgotament!!
Jo també tinc etapes de molt esgotament quan m'he de fer més càrrec de la nena.
Ànims, ara amb el bon temps totes les malalties marxaran!

conxi ha dit...

Esther, m'he cansat només de llegir el teu dia a dia!! I si t'apuntessis a un curs que t'obligués a deixar els nens dues horetes a la setmana? EStic pensant en ioga o natació...i re-laaaaaa-ja-te!

Esther ha dit...

La pediatra diu que en Biel pot anar dilluns a l'escola bressol i jo ja tinc hora per la perruqueria, per l'esteticient i per la fisio!

A veure si tot això ajuda. Estic morta...

Núria ha dit...

A les mares de nens petits se´ns coneix perquè els dilluns anem amb un somriure d´orella a orella:Biennnn,per fi puc venir a descansar a la feina!!!!.
Paciència,es fan grans deseguida...i continuen necessitant la mama per a tot(per a tot el que volen evitar-se de fer ells).

Esther ha dit...

Jajaja Núria. Sí, sóc de les poques persones que vaig contenta a la feina jaja!