Vacances? Ja ja i ja!

AVÍS: Això és el post d'una mare desquiciada així que si no teniu ganes de sentir queixes i grolleries no continueu llegint.

Porto gairebé un mes de vacances i ha arribat el meravellós dia en que em toca dir que això que estic patint no són unes vacances sinó una autèntica tortura!

Pel juny vaig decidir que si jo estava per casa l'Andreu no tenia perquè anar a cap casal i en Biel no tenia perquè continuar amb l'escola bressol. Només prendre aquesta decisió sabia que un dia o un altre em penediria però mira, les mares ja ho fem això de carregar-nos de remordiments en els moments més inoportuns i a mi em semblava tot un càrrec de consciència dur-los mentre jo era aquí de vacances. Bé, el dia de penedir-me per la meva decisió ha arribat i pongo a Dios por testigo que l'any que ve els encolomo on faci falta!

Les meves vacances s'estan convertint en un autèntic esforç per no perdre els nervis de manera constant i ara ja no me'n surto.

Els dos nans no paren de barallar-se en toooooooooooot el dia. Que si en Biel s'està posant davant de la tele, que si m'agafa les joguines, que si mira que fa, no que això és meu, no que allò altra també i la frase més odiada: "li dic a la mama". El petit per la seva banda no us penseu pas que es queda tranquil no. Ara ha agafat el meravellós costum de cridar però no és que cridi una mica no, és que és capaç de trencar una copa amb aquells xisclets. A més la mà li va sola i clar, l'Andreu fins ara aguantava estoicament les empentes perquè és petit però ara ja s'ha cansat i tant l'un com l'altre passen més temps a terra que de peu (amb els conseqüents plors clar).

Jo ja ho he intentat tot... cuinem (tinc el cul que no m'entra en dues cadires), pintem, juguem a basquet, a futbol, fem pintura de dits, construccions, pàrquings... Fins i tot ja fem manualitats com les que surten a Arts Attack però és que ni així aconseguim pau perquè el petit fica cullerada a tot arreu i l'altre s'empipa com un mico.

Per no parlar de les exigències d'aquí els senyorets! L'Andreu es lleva i ja pregunta on anirem, on el duré, què farem? Mentre rondina perquè no li agrada l'esmorzar, no es vol vestir sol, etc. Mentrestant l'altre demana tot a cop de crit: "bibiiiiiiiiiiii", "ja estiiiiiiiiiiiiiiiic", "aiguaaaaaaaaaaaaa", "galetaaaaaaaaaaaa".

Només tinc una mica de treva al migdia quan fan els dos la "siesta" i aleshores jo em pregunto: com puc tenir ganes de tenir un altre? I en què s'ha convertit les meves vacances? Les meves vacances eren aixecar-se tard, anar a dinar amb en Jordi o alguna amiga, poder llegir, prendre el sol, anar a la piscina o simplement no fer res de res. On han quedat aquells temps?

Ara que per sobretot em juro i em perjuro que mai més deixo en Jordi agafar una feina abans de l'estiu perquè això sola és una tortura!